La ràbia és una malaltia que infon terror, una por que s’origina en el nostre subconscient en recordar els temps en què podíem ser víctimes d’animals salvatges.
Coneguda des de l’antiguitat, les primeres dades històriques els en bem a les lleis mesopotàmiques, bressol de la civilització.
La imatge del llop rabiós, ensenyant les dents i saliva, deslliga la por de ser devorats.
Però, coneguem la malaltia i contribuïm a la seva eradicació.
Es tracta d’una malaltia vírica, que afecta tots els mamífers, domèstics o salvatges, com ara mofetes, guineus, llops, gossos, bovins, cavalls, etc.
El virus no és estable en el medi ambient i s’inactiva pels desinfectants d’ús comú, encara que resisteix al fred, fins a temperatures de – 80 graus.
Es transmet per mossegades, de manera que les ferides infectades per saliva són el mitjà de transmissió més freqüent. I, encara que rares, també s’han descrit casos de transmissió per inhalació del virus en l’aire i per via transplacentària. Respirar altes concentracions de virus en grutes infestades de rates penades va provocar la mort a dos espeleòlegs espanyols en els anys 70.
En 1881, Pasteur va investigar aquesta malaltia i al inocular la malaltia successivament en diferents animals, el que es coneix com passis, va aconseguir que l’agent es reproduís d’una forma més atenuada, també predeia el moment d’aparició dels símptomes, és a dir, determinava el període d’incubació i va aconseguir que no s’eliminés per la saliva.
D’aquesta manera va aconseguir la primera vacuna i va salvar la vida a dues persones.
Actualment es fan passes en cultius cel·lulars.
El 1904, Negri va aconseguir detectar en el teixit nerviós dels animals infectats uns corpuscles intracitoplasmàtics que eren partícules filtrables, els corpuscles de Negri, els quals serveixen avui dia per detectar el virus i confirmar la malaltia.
Sembla ser que es va originar a l’Àfrica, perquè allà hi ha molts virus de la mateixa família, la Rhabdoviridae. Des d’allà es va estendre a Europa i Àsia. Es desconeix si a Amèrica existia abans de l’arribada dels europeus; si existia seria pel trasbals dels animals àrtics per l’estret de Behring.
És de distribució mundial, encara que hi ha zones lliures.
Com és el virus?
El virus té una característica forma de bala i està envoltat per tota la seva superfície per unes prolongacions, espícules, sobre les quals s’assenta una proteïna que indueix els anticossos neutralitzants.
Des que es fan vacunes per successius passades en cultius cel·lulars, es diferencien diverses soques de virus de la ràbia:
Ceps del carrer: del gos, principal vector de la malaltia i que encara és el causant d’unes 60000 morts humanes a l’any. Es considera que el gat és més susceptible que el gos.
Ceps salvatges: les aïllades en animals salvatges; depenent de l’àrea geogràfica dels animals reservoris varien, així a Europa la guineu representa el principal vector, mentre que a l’Àfrica, els cànids salvatges com xacals, licaons, etc i també les mangostes.
Menció a part la representen els ratpenats. Els ceps europees de ratpenats no deriven de les dels animals terrestres i formen un nou grup els vectors són els ratpenats insectívors i frugívors.
Quina és la situació de la ràbia a Espanya?
Fins als anys 60 existia molta ràbia, però en el 66 es va declarar lliure en gossos i gats. Al 75 van haver casos a Màlaga per gossos que havien vingut d’Àfrica i que van mossegar i van expandir la malaltia. Els anys següents es van seguir presentant diversos casos, disminuint al 78.
Amb les migracions i la globalització, en els últims anys s’han succeït diversos casos a Europa.
El 2013 un gos infectat va mossegar a Toledo a diversos nens i adults; havia viatjat al Marroc i vivia a Montcada i Reixac.
Com produeix el virus la malaltia?
Després d’ingressar a l’organisme pel contacte de la saliva en mossegar o per via aerògena, en respirar altes concentracions, per exemple de femta i orina de rates penades, llavors es produeix, des del lloc d’inoculació, la multiplicació en músculs durant 18 a 48 hores . A partir d’aquí, el virus ascendeix per l’interior dels nervis perifèrics, a una velocitat d’uns 7 centímetres al dia, cap a la medul·la espinal. En arribar aquí, es multiplica en els ganglis espinals de tots dos costats i l’arribada al cervell serà llavors, ràpida, per transmetre pel líquid cefaloraquidi.
En el cervell afecta:
- Sistema límbic i altera el comportament dels animals
- Necrosi neuronal de les motoneurones amb les consegüents paràlisi musculars.
Un cop està en cervell, torna a la perifèria a una velocitat de 10 a 40 centímetres al dia i s’estén a altres teixits que no són nerviosos:
- Glàndules salivals i més produeix paràlisi de la musculatura de la boca, acumulant saliva a la cavitat oral amb una alta concentració de virus, el que dóna la típica imatge de l’animal rabiós.
- Còrnia, retina, músculs, pulmó, fetge, úter, etc.
- Si la mossegada es produeix en un peu, trigarà més a ascendir que si es produeix a la cara, per exemple.
Així, el temps d’incubació, és a dir, el temps que trigarà a manfestarse és variable. En home, de 3 a 8 setmanes, fins i tot fins a 23 mesos i en gos de 3 a 8 setmanes i fins i tot més.
El període d’incubació està en funció de la dosi rebuda, del punt d’entrada i la seva innervació, serà més ràpid a la cara, coll i mans que en peus, i de la protecció, si portàvem botes, pantalons, robes.
Com és el quadre clínic?
Des que es manifesten els primers signes clínics fins que es produeix la mort, passen uns cinc dies.
Gos:
- Alguns dies abans del quadre clínic, ja comença a eliminar virus per la saliva i pot mossegar. És per això que en les mossegades es manté als gossos en observació . En Espanya aquest període és de 14 dies.
- El quadre clínic inicialment es manifesta amb canvis de comportament, així, els gossos afectuosos es mostren esquius i els agressius, afectuosos.
- Tendeixen a fugir i a recórrer grans distàncies sense saber tornar.
- Presenten alteracions del gust i mengen draps, papers, etc.
- Desprès apareix la fase d’agressivitat, l’ataquen tot i tenen atacs paroxístics de furor i de depressió. També es pot apreciar estrabisme.
- Li succeeix la paràlisi muscular i de nervis laringis, per la qual es modifica el lladruc, es fa bitonal.y també hipersecreció salival.
- Ara es passa la fase paralítica, de la musculatura maxil·lar, que fa que tinguin la boca oberta i rebutgin l’aigua .. Paràlisi de les extremitats i desnutrició i mort.
- Per acabar-ho de complicar, de vegades, la ràbia es manifesta directament com paralítica, ràbia muda, sense mostrar agressivitat o es pot manifestar amb un quadre sobreagut, amb mort en les primeres fases per fallada respiratòria.
Gat:
- La forma furiosa és la més típica, que es manifesta amb una extrema agressivitat a tot el que l’envolta i per la seva tendència a la fugida que els pot provocar la mort per esgotament.
- També és freqüent la forma paralítica, que el porta a la mort en una lenta agonia, mantenint-se en racons i llocs apartats.
Home:
- Irritabilitat, pruïja en el lloc de mossegada.
- Hidrofòbia: Por a l’aigua, en beure es produeix dolor.
- Paràlisi generalitzada.
La ràbia és mortal de necessitat, molt pocs casos s’han curat desprès d’iniciats els símptomes. Si el tractament es fa al principi, abans dels símptomes, es curen pràcticament el cent per cent dels casos.
L’organització mundial de la salut recomana un seguit de mesures preventives controlant els vectors del virus a la natura i controlant els moviments i l’estat immune dels animals domèstics.
Bibliografia
- Patologia infecciosa, apunts uab
- Malalties infeccioses del gos i el gat, volum 1, Carme Simón.
